Reconec en mi la naturalesa absoluta(?) i se'm mostra l'enigma de ser home. Mira a un altre home i identifica per què has estat un enigma per tu mateix- em plantejo. Sacrifica la consciència del teu temps i l'acció de la teva voluntat, a què?-et preguntaràs- a viure per un moment allò del qual estàs fet-m'invito. Mira endins els vents sonors, l'espectacle del buit i la desolació del absurd. Com a espectador, res de tristesa i tedi ; és la imatge del més íntim que hi ha en ser home. No diré que sigui una festa perque suposaria afirmar una realitat positiva, crear-la, i per tant, implicar-me psicològicament amb una interpretació provinent d'una disposició de l'ànim. Tant sols <<em veig>> amb un somriure maldestre i còmplice, potser admiratiu, de qui ha descobert una meravella; així en efecte em veig quan penso en què se sent al ser home.
<<Ho veig>>, clar o no, que la consciència de mi mateix i del món em torna un déu; perquè em fa estar fora del meu <jo> i el meu <món> i tanmateix els habito i experimento. Sóc natura i sóc res. No m'estimo més que em detesto. Visc intensament i, no obstant, estic distant. Moro quan visc; estic mort quan no estic vivint. I què és viuré sinó el que sento quan escric aquestes paraules. Aleshores se'm revela que estic ple d'amor i sentit, i us estimo. Dec ser al punt un absolut (?) que participar de tothom i del que tothom participa.
