lp. 294 el azar, que en pco tiempo había defraudado en muchas ocasione sus cálculos, era para ellos funte de enorme terror y les daba miedo que alguna vez volviera a ocurrirles una desgracia como la de la isla. Por es les faltaba valor para el combate, y creían que les saldría mal todo lo que intentaran (295p.) pues su espíritu había perdido por completo la seguridad, porque no tenían de antes costumbres de fracasos.
La presència de l'atzar significa la ruptura entre la capacitat racional i la realitat. Aquesta ruptura es manifesta en el domini d'una atmòsfera mental de terror en el present, i de por respecte a l'esevenir; d'una voluntat-mediadora entre la raó i la realitat carent de valor pel combat i d'un esperit sense seguretat. En definitiva, l'atzar, en contradir els pronòstics dels càlculs racionals de l'home, quebranta la confiança de amb sí mateix. En el cas de la derrota de Siracusa l' l'atzar o la fortuna apareix amb tota la seva plenitut. Se'ns explica que, per un canvi de fortunta tan radical: ells ( els atenesos, meu) que havien vingut per esclavitzar als altres i, en lloc d'això el que els hi va passar és que se'n van anar amb temor de correr aquella sort p.529. Nícies, general dels grecs a Siracusa, al no trobar les possibles causes que els havien propiciat a aquesta estrepitosa desfeta, procedeix a examinar si la seva conducta ha estat mereixedora de tal càstil, tot declarant:
<< he passat tota la meva vida en l'observància d'allò degut als deus i actuant respecte als homes amb justicia i sense provocar enveges. En compensació a això, la meva esperaçana en el futur, segueix sent, a pesar de tot, ferma, si bé les desgràcies encara sense motiu m'espanten. (529p).
Desprovist de tota causa racional, Nícies apunta a la possible causa supraracional de la divinitat, comentat que si con nuestra expedición despertamos los celos de algún dios, ya hemos soportado suficiente castigo p.529. Així doncs, tots els episodis esdevinguts han de poder ser explicats apelant a una causa racional, sigui aquesta generada per la raó humana o per la voluntat dels déus. No obstant això, en el cas de la derrota de Siracusa, Tucídides considera que no ha estat la indefensió de la voluntat humana davant l'arbitri dels déus la causa de la catàstrofe, sinó el fet d'haver-se deixat persuadir per l'ardit dels discursos de caràcter emotiu o religiós i, conseqüentment, haver-se privat de la decisió adecuada. En aquest sentit llegim:
(Els atenesos, meu) se irritaron con lo oradores que había contribuido a que el pueblo se decidiera por al expedición (...) se enfadaron también con los recitadores de oráculos, con los adivinos y con cuantos, en fin, con sus profecías de entonces en
Per tant, l'explicació històrica de Tucídides presuposa una concepció de la realitat en la que hi participen alternativament la voluntat humana i la voluntat divina representada per la fortuna o l'atzar. L'atzar sorgeix allà on la causalitat immanent sofreix una disfunció que dóna origen a un abisme ontològic que incomunica la raó de la realitat, que es torna inexplicable. D'aquí la frase: el que sobrevé per atzar no és discernible mitjançant la raó p.94. En l'explicació dels fets, l'obertura d'aquest absime ontològic que incomunica la raó amb l'explicació immanent es representat per la realitat metaracional de l'atzar o la fortuna. . Un fragment que exemplifica i amplia aquest diàleg entre els dos gèneres de voluntat i, en extensió, les dues classes de causalitat, el trobem en la següent declamació d'Hermòcrates: un sentido u otro habían hech cocebir esparanz de hacerse con Sicília. p.541
<<Y si alguien nos envidia o nos teme (..) tiene sus esperanzas puesta en un deseo que excede la capacidad humana, porque nadie puede ejercer a la vez el control sobre los deseos y sobre la Fortuna; y puede que un día, si se equivoca en sus cálculos, mientras se lamenta de su desagacia quisiera volver a envidiar mi felicidad 456
D'acord amb la premisa de què la força és el dret otorgat per la fortuna als homes superiors per imposar-se als més dèbil. Hermòcrates adverteix als homes que envegen als feliços, que temen als forts i, que en aquesta líniea, han calculat les esperances que poden albergar sobre el final d'aquests, s'han de resignar a l'estat de coses actual, ja que la disosició de la Fortuna excedeix el desitg humà, és a dir, que hom no pot exercir a la vegada el control sobre els desitjos i sobre la Fortuna. Per tant, bàsicament, podem conclure dos plans causals en l'explicació de Tucídides: el de la voluntat racional alineada amb el càlcul racional de les forces controlables per l'home; i el de la voluntat dels déus constituida per la donació i retir de la força als homes. Els déus, a diferencia dels homes, quan senten enveja d'aquests sí que poden sostreure'ls-hi la seva força, com denota, recordem-ho, el comentari de Nícies clamant per si la causa que explica una derrota ta inesperada ha estat en el fons un càstig dels déus.
