La constitució més diàfana de l'esperit del capitalisme es mostra en la valoració ètica positiva del treball incesant, continuat i sistemàtic en la professió com a mitjà ascètic per la comprobació absolutament fiable de l'autenticitat de la fe en l'home i, per tant, de la seva regeneració. L'ascetisme superior, prescrit per Baxter a la cura de les ànimes, hi va unit a una estrangulació del consum de productes de luxe, així com la desaparició de la relació de perjudici que hi havia entre l'acumulació de la riquesa amb la rectitud del home. D'acord amb això, sorgeixen homes que reuneixen grans capitals, els quals, per prescrpció moral, s'han de destinar al benefici de la colectivitat. I es per això pel qual el capital es gastarà en finalitats productives: la pròpia empresa.
El decisiu de tot això és que la concepció de Baxter subratlla que el significatiu per a l'home purità no radica en res més que en la seva conducta ascética en la vida profesional, situant així l'acumulació desmesurada de capital com un efecte conseutudinari, secundari al treball.
Així, doncs, la concepció puritana del treball afavoreix l'aparició d'un ethos professional burgés el qual es mou dins els límits de la correcció formal i amb una conducta ètica impecable, que, en el seu treball, es tredueix en la constatatció de l'estat de gràcia (
certitudo salutis) en un sentit religiós, i de l'acumulació ilimitada de riqueses com a fenòmen econòmic.
Finalment, notem que en el disurs de Baxter la forma religiosa que ha modificat la conducta humana en el treball encara subsisteix en el capitalisme actual; ara bé, el seu esperit ( contingut) s'ha anat secant fins a resultar el naixement de
l'homo economicus o de l'esperit del capitalisme.
Avui, el capitalisme s'ha emancipat dels pressupòsits religosos que li van donar l'origen, i, en la seva autonomía actual ha cristalitzat els preceptes del deure de fer bé el treball siguin quines siguin les condicions en les que es desenvolupi, o, el que és el mateix, la concepció de l'home que és un professional a la seva feina. Aquesta mentalitat sorgeix de la idea relgiosa que a través d'una conducta racional, continuada i dura del treball, l'home aconsegueix una cosa així com un estat de gràcia, concebut en la mesura que en el seu treball estava honorava a Déu. Així és, per a Déu, el treball és un fi absolut per a l'home, al qual s'hi ha d'aplicar per a defugir de l'oci i el repòs que són propis de l'altra vida o vida eterna del sant. El treball vist com a professió en el sentit expressat permet a l'home sentir-se a sí mateix en un estat de gràcia. Mentalitat aquesta, que ha perdurat en la forma però no en el seu contingut religiós.
