la tímida escalfor del sol en el rostre,
la fresca humitat de la gespa en l'esquena;
enllà, un abisme de roques escarpades,
llempegants i afilades.
I hi ha un aire suau que travessa i envolta;
i de sobte les paraules cobren valor,
i podem morir, rebentar per dins,
i sentir la indiferència en la diferència,
ser un absolut
Mes callem i esperem l'ocàs,
i quan el cabell s'olori
la pell es refredi,
la gespa s'asssequi,
el vent s'aturi
i el sol es pongui,
parlarem de tu, parlarem de mi,
i d'aquest abisme de roques
escarpades, llempegants i afilades
que ja no es veu.
Habitació de Nietzsche a Sils Maria
No hay comentarios:
Publicar un comentario