El Noguera Pallaresa

Quan el temps encara no havia passat per la fusta. La fusta era de color marró i sense astelles. Un tros de fusta marró i sense astelles unit per dos claus a un altre tros de fusta marró i sense astelles, tot formant una superfície a vora el riu.Ara els trossos es compten pels que s'ha emportat el riu i els que queden donant fe que un dia hi va haver una superfície de fusta. 

Ara ningú s'asseu sobre la superfície de fusta marró i sense astelles perquè el temps l'ha abnegat. A això, nosaltres seguim volent asseure'ns a sobre d'ella per parlar del passat del passat, d'aquell passat on et podies sentar sobre la superfície de fusta marró a mirar correr el riu, escoltar-lo, i fer-lo testimoni de converses que parlaven d'un present que pensavem que conduiría a un futur que sempre esdevè un altre.

 Al punt, el present d'ara és la vacuitat. No hi ha contingut. Veus a les dones aplicant els seus ideals a aconseguir practicar el yoga en la seva expressió més elevada o en imitar el cuiner de la tv fins a la crítica, la superació del mateix.. Observes a altres que s'especialitzen en les aromes de té com si el tema mereixes tota la serietat. Uns últims que desplaçen la serietat a obligacions que han d'estar fora de discussió perquè així, al seguir-les, puguin sentir en les seves pells que la vida té un sentit pel qual la seva existència està justificada.

Tots ells, pensen que l'altre pensa que la seva afició és digna de reconeixement. Que ser un savi en les cerimònies del té, en la música dels anys 60, en  el cinema de Kubrick és signe inequívoc de veneració; o complir satisfactòriament alguna de les obligaciones convencionals de l'estudi, la feina o la vida social amb absoluta diligència i circumspecció; i encara més, haver-se convertit en un erudit d'algun tema banal: " els arbres de fulla perenne eludeixen millor el foc que els de fulla caduca"; l'asfalt d'Extremadura està fet amb un alquitrà que permet una major adherència, ja que prové d'un conveni amb el Brasil sobre la biodegrabilitat dels pnèumatics".

Són la gent que no ha trobarà mai a faltar una superfície de fusta al costat del riu des de la qual parlar sobre, perquè mai ha vist res en fora d'ell mateix que fos mereixedor de major atenció que el seu propi discurs. Encara no saben que tot discurs té un lloc que quan falta es troba insuls, insubstancial.

Consideracions intempestives sobre la posmodernitat

L'aspiració d'hom a la felicitat el fa perdre a sí mateix, obligantse a buscar a fora la felicitat que per ell mateix no es pot proporcionar. En aquesta sortida desesperada de la psique a l'exterior, la seva mirada als Altres esdevè un judici. Al punt, solament és capaç de reconèixer en l'Altre algú a qui imitar per tal d'assolir la felicitat, o bé, i això és el més usual, algú a qui, per la seva llunyania respecte a la felicitat, només pot que menysprear; l'imitació de l'Altre és l'afirmació del mateix com a preconitzador del seu propi desitg; el menyspreu de l'Altre és la negació d'aquest al seu desitg. La felicitat.

L'home anhelador de felicitat, convertit a sí mateix en imitador dels homes feliços i menyspreador dels homes que no participen de cap forma de la felicitat, adopta amb aquest judici un altre judici que és necessàriament anterior: de que l'Altre aparegui com a home degut a la felicitat o com a home indiferent a aquesta, depèn que siguin admessos en la condició d'home en sí, que és la forma originària d'hom, o que siguin despullats de la condició d'home en sí; o el que és el mateix: negats en el sentit més rígid de l'expressió.

 Aquesta és la malaltia de l'home posmodern: haver oblidat l'home en sí, i al seu torn, els altres homes en sí que l'envolten, per una recerca de l'home feliç que, al seu torn, administra en els altres si son homes feliços o no, és a dir, si són homes en sí o no són res.

L'egoísme de la felicitat actualitzada en l'home reinventa, doncs, la seva relació amb  l'Altre com una cosa que abans de ser home en sí, és a dir, home, ha de detentar la condició de mostrar-se com a partícep d'alguna forma de felicitat, sino, queda desterrat tal com si es tractés d'una cosa que no té cap sentit. Una cosa inexistent.

Pensaments sobre el suïcidi de Lucrècia

El crátos (domini) presentant-se en el falo de Tarquini el Superb: el falo s'imposa a Lucrècia en el moment que és violada, i aleshores papssa a la condició de súbdita. Lucrècia, en efecte,  està sota el regnat del falo de Tarquini el Superb. La única alliberació passa per  la mort. Lucrècia se suïcida.  Societat falocràtica

El poder fàl.lic a l'Antiga Roma podria ser el títol d'un llibre. És broma. Tot i que no és broma això de la societat falocràtica. La pèrdua de l'honor en Lucrècia està en la seva postergació a el poder de Tarquini, que en la seva violació confirma la jerarquia que el figura a ell per sobre d'ella, que, al punt, queda sotmessa. Per això mateix, la negació daquest poder fàl.lic de Tarquini, és a dir, l'alliberació de Lucrècia que suposaria el restabliment del seu honor original. Per honor orginal s'entén la condició de no-súbdit: poder sobre sí mateix. Atenent a això, el restabliment del seu honor passa per la negació del poder de Tarquini, i aquest pas solament pot poduïr-se donant-se la mort a sí mateixa, i, així, expressant el trencament absolut de la seva condició de súbidita per la de ànima lliure. L'àima d'homer: espectre, ombra fosca, que vaga xisclant per l'insondable Tàrtar, buscant, buscant, i buscant; movent-se incessantmente, inquieta, per les extensions del  Tàrtar infinit.
Per sempre més.