Consideracions intempestives sobre la posmodernitat

L'aspiració d'hom a la felicitat el fa perdre a sí mateix, obligantse a buscar a fora la felicitat que per ell mateix no es pot proporcionar. En aquesta sortida desesperada de la psique a l'exterior, la seva mirada als Altres esdevè un judici. Al punt, solament és capaç de reconèixer en l'Altre algú a qui imitar per tal d'assolir la felicitat, o bé, i això és el més usual, algú a qui, per la seva llunyania respecte a la felicitat, només pot que menysprear; l'imitació de l'Altre és l'afirmació del mateix com a preconitzador del seu propi desitg; el menyspreu de l'Altre és la negació d'aquest al seu desitg. La felicitat.

L'home anhelador de felicitat, convertit a sí mateix en imitador dels homes feliços i menyspreador dels homes que no participen de cap forma de la felicitat, adopta amb aquest judici un altre judici que és necessàriament anterior: de que l'Altre aparegui com a home degut a la felicitat o com a home indiferent a aquesta, depèn que siguin admessos en la condició d'home en sí, que és la forma originària d'hom, o que siguin despullats de la condició d'home en sí; o el que és el mateix: negats en el sentit més rígid de l'expressió.

 Aquesta és la malaltia de l'home posmodern: haver oblidat l'home en sí, i al seu torn, els altres homes en sí que l'envolten, per una recerca de l'home feliç que, al seu torn, administra en els altres si son homes feliços o no, és a dir, si són homes en sí o no són res.

L'egoísme de la felicitat actualitzada en l'home reinventa, doncs, la seva relació amb  l'Altre com una cosa que abans de ser home en sí, és a dir, home, ha de detentar la condició de mostrar-se com a partícep d'alguna forma de felicitat, sino, queda desterrat tal com si es tractés d'una cosa que no té cap sentit. Una cosa inexistent.