-Despietada veritat, que crida insolent entre envits a la seva enemiga frontal, la dona mentirosa, enmascarada; ramera vanitosa, meuca ingrata; la que s'emporta el vent en la seva primera ventada, la que arrosega l'aigua en el seu primer rierol, conduint-la per canals que desemboquen en clavaguerams, dels quals, no hauría d'haver sortit mai; oh Diatomina, ets llençada a les profunditats de la brutícia, on jeu el més corromput de la vida, allò que espanta a tota sensació, a tot home viu. Ara ho veig, estimada, has de viure per i amb els morts, només en aquell paratge no et cal vestir-te amb la mentira i l'engany.
- No em sentenciïs, i si ho fas, t'adverteixo que el vent et serà el plàcid preludi d'una aigua se t'emportarà a profunditats abismals, miraràs al teu voltant, cridaràs a tots i tot, correràs desesperadament fins que el cor se't surti del pit, i, ja quiet en el mateix punt on tot va començar, et diràs: necessito la mentira i l'engany, reclamo que la mort m'assisteix, solament en l'espectacle sinistre d'una persona falaç té sentit la meva veritat. A què respon la veritat sino a un joc per revelar la vilesa de la seva mentira, la d'una veritat que es descobreix a sí mateixa com a la mentira més profunda quan es troba sola, sense res més el coneixement d'ella mateixa, sense mentires a les que acusar d'ultratje a la veritat. Aquesta és la mentira de la veritat, a saber, no solament creure que és millor que la seva enemiga, la mentira, sino, abrigar la convicció de que pot viure sense ella.
Esbòs sobre una interpretació de la tragèdia esquiliana
La tragedia grega s'origina en Esquil, i en ell, s'origina el que s'anomena déu Dionísiac; el que significa que la tragedia neix a partir d'un ritual al que se sotmet el mateix Esquil. La cosa va així: s'embriaguen en els ritus a Dionís, Déu de la vinya, el vi i les festes; al temps que celebren una festa en la que es reprodueixen les dançes i els balls. D'aquí s'esdevè un estat d'èxtasi (en l'acepció de la paraula: fora del "jo"), és a dir, l'oblid d'un mateix que dóna a pas a una buidor que queda per ser omplerta.
En aquest punt entra en escena la disolució de la conjunció Humanitat- Naturalesa. L'home passa de ser l'impassible, l'inmutable observador que percep en calma la successió d'esdeveniments, per, ser els seus ideals des de els quals combat la naturalesa. D'acord a aquesta interpretació, Prometeu i la seva lluita contra els deus en són una referència, al Prometeu el contemplem com un símbol de l'home que arrebata el foc als déus per donar-lis a la humanitat. El Prometeu, per dir-ho d'alguna manera, és la representació de l'home-Déu. Aquest, transgredeix la línea que separa a la Humanitat de la Naturalesa en favor de la primera, i al fer-ho admet que l'home té la facultat de metamorfosejar-se per a redefinir la realitat en la qual ha estat destinat a viure.
El sorprenent d'aquesta línia discursiva ens crida fortament, però, l'impressionant és que els déus mateixos sentencien a Prometeu a una dolorosa, crua i solitària condemna que ara no ñes oportú descriure. El que si paga la pena senyalar és que aquesta condemna es produeix causada per la mateixa naturalesa que els deús descarreguen sobre el Prometeu: el corb que li menja les vísceres, l'encadenament a l'abisme que mira al mar, l'extrema solitud, la cremor d'un Sol ardent a la pell. Factors, tots ells, suscitats pels Déus.
Atot això, fóra bo reformular el dit abans pel següent: Déu- Home. Així, el procés al que Esquil s'indueix al compondre una de les seves tragedies consisteix bàsicament en: 1) L'home, s'oblida de sí mateixa, ans roman en un estat en el que impera fortament la rpesència de l'home primordial, que no és altre que el que sent el dolor, la solitud, la finitud, l'inevitabilitat del fatídic destí, l'experiència d'una vida d'afliccions i afrentes constants. 2) Aquesta objectivització de l'home primordial deriva de forma inmediata en la narració d'un NOU home, en el qual els seus fins i objectius entren en un combat frontal i sagnant amb el que s'oposa a ell, que és, a saber, la seva pròpia constitució. 3) D'això, indefectiblement, se'n dedueix que Prometeu arremeti contra els Déus, ho fa, per ser ell el seu propi Déu, i això només és realitzable si abans s'han vençut tots els impediments.
El Prometeu esquilià, construit des de la inconsciència lligada al ritual bàquic que produeix una profunda embriaguesa, i que, en defintiva, detona el desplegament d'una tragèdia de l'home amb sí mateix, o, altrament dit, déu.
Hi han tants déus profans com eleccions morals a l'abast de l'home grec, el que separa l'un de l'altre, és que l'home es fa Déu a sí mateix quan es deslliga de la visió d'un subjecte encadenat a unes eleccions morals determinades, com a proòsit primer per a fundar la seva pròpia moralitat des de la qual decidirà de nou el seu propi camí. A això, els déus, com a objectes absoluts de cadascuna de les eleccions morals que l'home té a la seva disposició, són en sí mateixos la significació de la llibertat humana en la seva expressió més neta, clara i, per això mateix, afirmadora de la mateixa inferioritat de l'home respecte a ells. Què diferencia un home d'un déu? L'home elegeix; El déu fa. L'home no mana més que a sí mateix. Els déus governen als homes.
Edip i la Esfínx, Ingres; 1808
En aquest punt entra en escena la disolució de la conjunció Humanitat- Naturalesa. L'home passa de ser l'impassible, l'inmutable observador que percep en calma la successió d'esdeveniments, per, ser els seus ideals des de els quals combat la naturalesa. D'acord a aquesta interpretació, Prometeu i la seva lluita contra els deus en són una referència, al Prometeu el contemplem com un símbol de l'home que arrebata el foc als déus per donar-lis a la humanitat. El Prometeu, per dir-ho d'alguna manera, és la representació de l'home-Déu. Aquest, transgredeix la línea que separa a la Humanitat de la Naturalesa en favor de la primera, i al fer-ho admet que l'home té la facultat de metamorfosejar-se per a redefinir la realitat en la qual ha estat destinat a viure.
El sorprenent d'aquesta línia discursiva ens crida fortament, però, l'impressionant és que els déus mateixos sentencien a Prometeu a una dolorosa, crua i solitària condemna que ara no ñes oportú descriure. El que si paga la pena senyalar és que aquesta condemna es produeix causada per la mateixa naturalesa que els deús descarreguen sobre el Prometeu: el corb que li menja les vísceres, l'encadenament a l'abisme que mira al mar, l'extrema solitud, la cremor d'un Sol ardent a la pell. Factors, tots ells, suscitats pels Déus.
Atot això, fóra bo reformular el dit abans pel següent: Déu- Home. Així, el procés al que Esquil s'indueix al compondre una de les seves tragedies consisteix bàsicament en: 1) L'home, s'oblida de sí mateixa, ans roman en un estat en el que impera fortament la rpesència de l'home primordial, que no és altre que el que sent el dolor, la solitud, la finitud, l'inevitabilitat del fatídic destí, l'experiència d'una vida d'afliccions i afrentes constants. 2) Aquesta objectivització de l'home primordial deriva de forma inmediata en la narració d'un NOU home, en el qual els seus fins i objectius entren en un combat frontal i sagnant amb el que s'oposa a ell, que és, a saber, la seva pròpia constitució. 3) D'això, indefectiblement, se'n dedueix que Prometeu arremeti contra els Déus, ho fa, per ser ell el seu propi Déu, i això només és realitzable si abans s'han vençut tots els impediments.
El Prometeu esquilià, construit des de la inconsciència lligada al ritual bàquic que produeix una profunda embriaguesa, i que, en defintiva, detona el desplegament d'una tragèdia de l'home amb sí mateix, o, altrament dit, déu.
Hi han tants déus profans com eleccions morals a l'abast de l'home grec, el que separa l'un de l'altre, és que l'home es fa Déu a sí mateix quan es deslliga de la visió d'un subjecte encadenat a unes eleccions morals determinades, com a proòsit primer per a fundar la seva pròpia moralitat des de la qual decidirà de nou el seu propi camí. A això, els déus, com a objectes absoluts de cadascuna de les eleccions morals que l'home té a la seva disposició, són en sí mateixos la significació de la llibertat humana en la seva expressió més neta, clara i, per això mateix, afirmadora de la mateixa inferioritat de l'home respecte a ells. Què diferencia un home d'un déu? L'home elegeix; El déu fa. L'home no mana més que a sí mateix. Els déus governen als homes.
Edip i la Esfínx, Ingres; 1808
V.O.
-Aquesta nit vull que et vesteixis elegant i m'acompanyis al sopar que preparem a casa, que rebem uns amics que ens visiten un cop l'any
-Hem nego a perdre el temps prenent té mentre suco pastes i escolto a aquells idiotes. Després, sense voler, copiaré el seu comportament d'idiota, i aniré pel món pensant que sóc un personatge exemplar, miraré tot amb l'úll dels que diuen sí, ferms i amb la boca plena, a tot el que els que complau com a idiotes d'una vida petita decorada d'acords pomposos i dignes . Hem postularé, consicientment i igualment de forma invevitable, a beure aigua amb els que sempre he detestat, els idiotes profanadors de la vida i adoradors dels altars de la mort. I serà la meva condemna, una mort anunciada.
-Fes-te un favor i comença a fer classes de socialització. No es cap sacrilegi pensar una mica en els altres, mirar de fer un esforç per ser presentable. Amb una imatge impecable podríes...
- "L'home com a home" té com a prioritat la seva llibertat, i la de recòrrer sol. Només acceptaría un passatger, i sería tanmateix per causes forçades..
-Quines causes?
[...]
-Hem nego a perdre el temps prenent té mentre suco pastes i escolto a aquells idiotes. Després, sense voler, copiaré el seu comportament d'idiota, i aniré pel món pensant que sóc un personatge exemplar, miraré tot amb l'úll dels que diuen sí, ferms i amb la boca plena, a tot el que els que complau com a idiotes d'una vida petita decorada d'acords pomposos i dignes . Hem postularé, consicientment i igualment de forma invevitable, a beure aigua amb els que sempre he detestat, els idiotes profanadors de la vida i adoradors dels altars de la mort. I serà la meva condemna, una mort anunciada.
-Fes-te un favor i comença a fer classes de socialització. No es cap sacrilegi pensar una mica en els altres, mirar de fer un esforç per ser presentable. Amb una imatge impecable podríes...
- "L'home com a home" té com a prioritat la seva llibertat, i la de recòrrer sol. Només acceptaría un passatger, i sería tanmateix per causes forçades..
-Quines causes?
[...]
Oda a la vida. Per què sí serà el títol
No ha vist el paratge sinistre que ens ha pintat? Deixi de jugar en el seu segon nivell de llenguatge sarcàstic, el de, com no, segones intencions, que no fan sino que prostituir totes les converses despossant-les de llur sentit legítim, de llur contingut real. Totes les desgràcies hagutes i per haver no pertanyen al que ha decidit no compendre res, ja que com bé és assumit a gairebé totes les civilitzacions és que l'home responsable del món ho és, al temps, d'ell mateix, i al seu torn pateix o soferix segons les situacions decisives que se li plantejen enfront. Però vostè, pari, li prego, de repetir cada matí mentre esmorza, tot clavant els colzes i mirant l'estanteria: " no faré meu el que no comprengui i, tampoc, no ho faré meu si senzillament no ho vull comprendre en el sentit que insisteix que integri. Penso, vostè no pot més que ladejar el cap tot fent-se el greu sense donar crèdit al que encara no ha ni tan sols intentat entendre, al cas, li dic que no entén que quan succeeixi una situació de les que anomena decisiva jo l'acariciaré com a absurda que és, i ho sabreu perquè en el mateix segon riure com un sarcàstic malaltís. No em miri amb desdeny, home prinmirat! que la cordura és pels que es maten a ells mateixos abans que al món, quina bestiesa. Jo, sr. puta, mato al món abans que ell m'estranguli, jo, en definitiva, no sóc llest però si un pàlid indiferent, ja, ja, ja, capaç de no tenir amor per un monstre que es diu món, i a efectes pràctics, humanitat. Sí, Sr. Puta, ballo rock and roll sobre el "res", ni món ni humanitat, sino és que són un i altre una i la mateixa cosa; no em miri així, també toco la pandereta amb amics. I sap, m'estic hores estirat panxa amunt enfocant l'ampolla a la meva boca, i em rego com si fos una planta imaginària, i per uns bitllets de res eh?
-El declaro com a dement- va respondre-, després d'escoltar-lo només hi han dues alternatives, la d'enviar-lo a un psiquiàtric o tirar-lo als tròpics perquè visqui ambs els salvatges com vostè.
-Senyor, no hi ha haurà ningún plaer més acollidor per a mi que marxar a viure amb homes que em deixen viure sense exigir explicacions, i que a més, pel que fa a les dones, són fecundes i van nues.
Dedicat a, Maria del Mar Òdena
-El declaro com a dement- va respondre-, després d'escoltar-lo només hi han dues alternatives, la d'enviar-lo a un psiquiàtric o tirar-lo als tròpics perquè visqui ambs els salvatges com vostè.
-Senyor, no hi ha haurà ningún plaer més acollidor per a mi que marxar a viure amb homes que em deixen viure sense exigir explicacions, i que a més, pel que fa a les dones, són fecundes i van nues.
Dedicat a, Maria del Mar Òdena
Suscribirse a:
Entradas (Atom)