-Despietada veritat, que crida insolent entre envits a la seva enemiga frontal, la dona mentirosa, enmascarada; ramera vanitosa, meuca ingrata; la que s'emporta el vent en la seva primera ventada, la que arrosega l'aigua en el seu primer rierol, conduint-la per canals que desemboquen en clavaguerams, dels quals, no hauría d'haver sortit mai; oh Diatomina, ets llençada a les profunditats de la brutícia, on jeu el més corromput de la vida, allò que espanta a tota sensació, a tot home viu. Ara ho veig, estimada, has de viure per i amb els morts, només en aquell paratge no et cal vestir-te amb la mentira i l'engany.
- No em sentenciïs, i si ho fas, t'adverteixo que el vent et serà el plàcid preludi d'una aigua se t'emportarà a profunditats abismals, miraràs al teu voltant, cridaràs a tots i tot, correràs desesperadament fins que el cor se't surti del pit, i, ja quiet en el mateix punt on tot va començar, et diràs: necessito la mentira i l'engany, reclamo que la mort m'assisteix, solament en l'espectacle sinistre d'una persona falaç té sentit la meva veritat. A què respon la veritat sino a un joc per revelar la vilesa de la seva mentira, la d'una veritat que es descobreix a sí mateixa com a la mentira més profunda quan es troba sola, sense res més el coneixement d'ella mateixa, sense mentires a les que acusar d'ultratje a la veritat. Aquesta és la mentira de la veritat, a saber, no solament creure que és millor que la seva enemiga, la mentira, sino, abrigar la convicció de que pot viure sense ella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario