En aquest punt entra en escena la disolució de la conjunció Humanitat- Naturalesa. L'home passa de ser l'impassible, l'inmutable observador que percep en calma la successió d'esdeveniments, per, ser els seus ideals des de els quals combat la naturalesa. D'acord a aquesta interpretació, Prometeu i la seva lluita contra els deus en són una referència, al Prometeu el contemplem com un símbol de l'home que arrebata el foc als déus per donar-lis a la humanitat. El Prometeu, per dir-ho d'alguna manera, és la representació de l'home-Déu. Aquest, transgredeix la línea que separa a la Humanitat de la Naturalesa en favor de la primera, i al fer-ho admet que l'home té la facultat de metamorfosejar-se per a redefinir la realitat en la qual ha estat destinat a viure.
El sorprenent d'aquesta línia discursiva ens crida fortament, però, l'impressionant és que els déus mateixos sentencien a Prometeu a una dolorosa, crua i solitària condemna que ara no ñes oportú descriure. El que si paga la pena senyalar és que aquesta condemna es produeix causada per la mateixa naturalesa que els deús descarreguen sobre el Prometeu: el corb que li menja les vísceres, l'encadenament a l'abisme que mira al mar, l'extrema solitud, la cremor d'un Sol ardent a la pell. Factors, tots ells, suscitats pels Déus.
Atot això, fóra bo reformular el dit abans pel següent: Déu- Home. Així, el procés al que Esquil s'indueix al compondre una de les seves tragedies consisteix bàsicament en: 1) L'home, s'oblida de sí mateixa, ans roman en un estat en el que impera fortament la rpesència de l'home primordial, que no és altre que el que sent el dolor, la solitud, la finitud, l'inevitabilitat del fatídic destí, l'experiència d'una vida d'afliccions i afrentes constants. 2) Aquesta objectivització de l'home primordial deriva de forma inmediata en la narració d'un NOU home, en el qual els seus fins i objectius entren en un combat frontal i sagnant amb el que s'oposa a ell, que és, a saber, la seva pròpia constitució. 3) D'això, indefectiblement, se'n dedueix que Prometeu arremeti contra els Déus, ho fa, per ser ell el seu propi Déu, i això només és realitzable si abans s'han vençut tots els impediments.
El Prometeu esquilià, construit des de la inconsciència lligada al ritual bàquic que produeix una profunda embriaguesa, i que, en defintiva, detona el desplegament d'una tragèdia de l'home amb sí mateix, o, altrament dit, déu.
Hi han tants déus profans com eleccions morals a l'abast de l'home grec, el que separa l'un de l'altre, és que l'home es fa Déu a sí mateix quan es deslliga de la visió d'un subjecte encadenat a unes eleccions morals determinades, com a proòsit primer per a fundar la seva pròpia moralitat des de la qual decidirà de nou el seu propi camí. A això, els déus, com a objectes absoluts de cadascuna de les eleccions morals que l'home té a la seva disposició, són en sí mateixos la significació de la llibertat humana en la seva expressió més neta, clara i, per això mateix, afirmadora de la mateixa inferioritat de l'home respecte a ells. Què diferencia un home d'un déu? L'home elegeix; El déu fa. L'home no mana més que a sí mateix. Els déus governen als homes.
Edip i la Esfínx, Ingres; 1808
No hay comentarios:
Publicar un comentario