Farem un intent de pensar sobre el devenir de l'home admetent com a condició directora que no hi hagi cap presupòsit, cap petició de principi ni molt menys cap creença operant en el nostre discurs.
D'entrada observem que no hi ha una moral innata, l'home no sap que és la justícia de per-se. Un cop a al recepció, contemplem que l'home no detenta un coneixement objectiu, l'home no sap qué és la veritat.
Aleshores se'ns assigna una sala en la que hi han homes que, al igual que nosaltres, es caracteritzen per haver de definir un concepte d'allò just i vertader per a poder copsar/inrtpretar/significar la realitat.
I ara, un cop establerts aquests conceptes, ¿què hi ha per a justificar aquesta existència? Plaers de tot tipus, treballs de tot tipus, creacions de tot tipus. ¿Aquestes possibilitats i d'altres, doncs, serveixen a l'home per a proseguir en la vida amb la consciència de què fent-les efectives obtindrà l'afirmació de que la seva existència està justificada? Els homes extravagants o extraordinaris es deixen descriure per actuar a mode de negació, és a dir, si en la gent està assumit com a normal un cert tipus d'acció en uns paràmetres amplis, ells transgredeixen aquests paràmetres postulant-se en un estadi sobrenormal. L'extravagant es identificable com aquell que ha condemnat les esmentades possibilitats humanes per a justificar l'existpencia com a invàlides. I, per això mateix, s'ha posicionat en la inexistència injustificada de no haver de donar-se raons per a la seva conducta com a home pel fet de no reconèixes com a home, sino com a un ésser lliure i indefinit.
En efecte, allò extrordinari i extravagant s'origina en una base indefinida, que no és res, i que precisament per no ser res pot postularse desde d'un tot, o el que és el mateix, desde la llibertat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario