Agustí d'Hipona, De civitate Dei [La Providència i Julià l'Apòstata]

Dos amores han dado origen a dos ciudades: el amor de sí mismo hasta el desprecio de Dios, la terrena; y el amor de Dios hasta el desprecio de sí, la celestial.

Civ. Dei. 14.28


Amb el concepte de  providència s'expressa la activa omnipresència de Déu en el si de la història dels homes. La Providència és una realitat metafísica que domina i intervé  sobre la realitat històrica, determinant l'èxit o fracàs de les empreses individuals, la caiguda o prosperitat dels regnes, etc. Per tant, el conjunt de transformacions i disposicions  que contribueixen a orientar la història en una direcció o una altra són degudes a la providència, que és manifestació de la voluntat de Déu a la terra.


En el fragment del Campus de l'obra De Civitate Dei, Agustí d'Hipona defensa la Providència com a causa única  de l'entronització dels emperadors i de la successió dels pobles sobirans davant dels déus pagans. Més endavant, amb el cas de Julià l'Apòstata, pretén consolidar la premisa de què els esdeveniments en la Història són regulats i gobernats pel Déu únic i vertader segons li plau. Així doncs, per una part, la decisió de Julià l'Apòstat d'acollir els auguris transmesos per l'oracle del déu Términ suposa en la teología agustiniana participar de la la ciutat terrenal. És per aquesta impietat que Julià, mort. Per contra, en haver canviat les fronteres de l'Imperi Romà es va contradir l'auguri de Términ, i es va expressar així un cert de pietat i correpondència amb la llei divina, és a dir,  de participació en la comunitat de la ciutat de Déu. És per aquest motiu que fou possible que l'exèrcit pogués escapar de l'enemic.

Ello sería un aviso para el lector, a fin de que, sin desdeñar ninguna de las dos autoridades, se elevase de la narración de la historia a la búsqueda de la realidad pretendida al escribir historia.

Civ. Dei 18.44

Del comentari anterior se'n segueix que la Providència actúa en la Història perjudicant les accions promogudes per la ciutat terrenal (preceptes mundans) i auxiliant les concebudes pels membres de la ciutat de Déu ( d'acord amb la llei divina). D'això podem deduir que la història, sota una providència que permet actuar als seguidors de la llei divina i priva de l'èxit als homes que concorren en preceptes mundans, s'hi seguirà necessàriament la realització d'una història justa. Complementàriament i per acabar, és notable que l'actuació de la providència en la història condensa la tensió entre dos pols: unes facultats limitades que impedeixen a l'home copsar la bondat de la Providència ( Agustí: els seus motius ens són ocults, però, seran per això menys justos), i una fe que alega que el desconeixement  de la naturalesa dels motius providencials no excusa la seva justícia dels mateixos ( Déu és just). No obstant, tampoc ens garanteix la justícia dels mateixos. Pot ser que aquest dubte teològic sobre la justícia o la injustícia de Déu basat en la incertesa produïda per una esquerda que separa a la raó de dels motius de la Providència, sigui  la condició pel sorgiment de la fe, però potser també la viva emprenta de les crisis espirituals i els turments intelectuals que Agustí d'Hipona sofrí durant els seus anys a Roma.

                                    Al gravat Sant Agustí i el seu fill son batejats pel bisbe de Milà