Ella no clama davant l'horror de la mort, ha comprès que radere d'aquest sentiment s'oculta l'autèntic silenci, el silenci de la bellesa disposat a resoldre-li l'enigma que li doni sentit a l'existència. No tacarà ses tovalloles de sang negra per a parar l'hemorràgia, no es precipitarà al telèfon, tampoc escriurà solemnes paraules a mode de testament en qualssevol paper brut. Esperarà acompanyada de la inacció, absorta per l'inmensitat de l'escena. Al punt, inclina inconscientment el cap a terra tot contemplant una imatge formada en el bassal de sang pel reflex de la llum; apreta els ulls en un intent per veure's millor, ara
arruga les celles amb intensitat, ara totes dues coses i amb duplicada força: no es reconeix en la imatge projectada pel bassal! qui es?- es pregunta sentint-se meitat angoixada meitat amenaçada
La sang ha deixat d'escopir a borbollons, els seus ulls, encara afectats per la perplexitat, cauen juntament amb el cos fins enfonsanr-se dins l'espès bassal de sang que, acollint-los en un bany vermellós, els fa estrèmer en l'agudesa d'un dolor més agut que el so més estrident mai emès pel violí; fins que, ja voraçment extenuats pel dolor de la sang que els envolta, respira un últim silenci des d''on s'expressa l'horrible bellesa l'interminable res
Sia la sang i no la mort el temible enemic de sa senyora, sia la bellesa amb el silenci una conjunció sublim o qui sap si l'adveniment de la mort exempta de l'atroç dolor. Són experiències d'una mort causada per una esquerda radera l'orella dreta, ans només la perfídia gossaría jutjar tots els seus efectes produïts per aquesta amb la seva sola remissió com a causa primera. Resulta que l'home que no ha mort, la retina que encara no ha estat sucada en la seua propia sang negra i espèssa constitueix la perfídia que jutja.
Ser negació del ser éssent aleshores pensament buit en el ser.
No hay comentarios:
Publicar un comentario