"Vull pensar, penso, què penso, abans de pensar-ho ja tinc un pensament"

Vull pensar, penso, què penso, abans de pensar-ho ja tinc un pensament, un vetall de temes capritxosos, capritxosos es barallen, es barallen per ocupar un pensament, tots son embolcalls buits, conceptes, frases célebres, vull pensar, en què penso, això no es pensar, s'entosudeixen en ser els primers, noveles s'apareixen arrogants per a fer fora la filosofia que predominava fins ara, no em preguntara, i si em preguntesssin serien almenys bons hostes, no ho fan, venen i m'arrabeten el cap, es coloquen en fila, tots els conceptes ben preparats, pero no son meus, pensamens de segona mà, no en vull, perquè hi són sense ahver-ho volgut, tampoc vull escriure les seves memòries, magatzem absurd, em miren els conceptes aferrantse a les seves butaques, sempre dins del meu cap, sempre infranquejables en la seva propotència, no deixen conviure amb la buidor creadora, son assitents insaciables, totes les funcions, tots els pensaments, que si penso ha de ser en un d'ells perquè així ho volen, pensar, pensar que vull, i no voler, com una esquerda entre el que hi ha dins meu i el que vull, divorciats tots dos, sense reconciliació possible. Esbaratats, feixucs, encara romanen els conceptes i pensaments, crec començar a pensar, i penso, penso com un home que vol crear, torno a ser improductiu, com un neci em dic: no vull ser improductiu. Ans estableixo un monòleg amb el que ja sóc, no vull ser un improductiu sent'-ho, no vols el que ets?Doncs raonaments que semblen embestir-me des d'un gratacels, jo estic a soterrani d'aquest gratacels, qui m'hi coloca sense preguntar aquí baix. Sempre penso en pensar, com qui reté un gran desig concebible i que es incapaç de conncebre, incapaç de concebre perquè sempre ha fracassat en l'intent, intent frustrat, sempre un recorregut al mateix fi, sempre una esperança fictícia propia del nen, nen que no pretén pensar i, pot ser per això, pensa i crea. Com si, al no proposart-ho, ho fessis excelentment i, proposant-ho, estiguessis condemnat al fracàs,  aquesta relació de l'home amb l'home, relació formal i alhora cómica, semblant a un joc en el que creus ser l'espectador, però no, n'ets la més vulgar de les titelles, la qual no té poder sobre ella mateix, no tinc poder, titella improductiva aquesta que s'integra en jocs que desconeix en regles i funcionament, qui ho fa, sempre un misteri, misteri inventat, misteri creat. El creo jo o se'm apareix com a titella que sóc per gràcia d'algú altre, no et vull conèixer tampoc, pots ser jugant, jugar amb mi, et divertiràs, ves amb compte, amb compte pel perill, no preguntis quin, perquè el perill ets tu mateix, les teves regles i funcionament, quines, no ho sé si tmapoc les conec, dubto que tu les coneguis, jugues impruduntment amb mi, tiella improductiva, joc violent i sàdic, m'embesteixes contra mi mateix, em suicides, em fas realitzar maniobres estranyes, estranyes perquè no entenc perquè em fas caminar per aquí, per on? Això et pregunto! No confio amb tu, però la titella que m'has fet ser un dia s'enfilarà pels fils que ara manipules, tot mossegante un dit i així donant fi al teu joc cínic. Et mosSegaré, ja ho crec, sense dit romandràs i jo vida prendrè. Remuntaré el gratacels i aleshores, sempre aleshores si no ara, podré mirar el meu cap buit, buit de conceptes, ple de creativitat, net, sense la brutícia d'un joc sense complicitat ni sentit.