Emmanuel Lévinas; introducció a l'Ésser

En el llibre  Totalidad e infinito, ensayo sobre la exterioridad,  Lévinas guarda tanta consonància com dissonància amb idees heretades de Heidegger i Husserl, la idea d’infinit és el punt d’escissió més fort pel que fa al primer.  Entre aquests dos pilar o referents fa sortir a la palestra a Décartes per posar de manifest la problemàtica de l’autenticitat de la representació cognoscitiva. En aquest sentit, també dóna veu a Freud en l’aspecte del plaer, a Bergson i de nou a Décartes pel que fa a la concepció del temps. I, tanmateix, troba en literats del tall de Pushkin o Proust idees afins a les seves dissertacions. Al fil d’aquestes polèmiques que  genera Lévinas s’origina  la formulació i reformulació del parts del seu discurs en base al que queda en peu després d’haver estat sotmès a crítica i que es manté preeminentment, i allò altre que per no ha ha pogut suportar-ho. A tot això, serà Plató el pensador que secundi Lévinas alhora d’obrir les portes d’aquestes mateixes polèmiques, el mite de Gigges desencadenarà, per exemple, la problemàtica sobre com s’articula l’exterioritat en el Jo.

La tesi que erigeix el discurs de Lévinas i que fóra bo enunciar, és la d’un Jo que surt de sí mateix per dirigir-se cap a l’Altre ( l’ésser). D’aquesta  estricta al·lusió del Jo a l’Altre s’esdevindran els deguts plantejaments en el Jo que, en sí mateixos, constituiran els primers tentacles del discurs.  Els trets més rellevants d’aquest discurs entre el Jo i L’Altre s’endinsa en un Jo previ a L’altre  i el qual consta del principi de felicitat originària en el bressol de la seva voluntat en tot allò al que es dedica; que comporta, doncs, que surti a l’exterioritat perseguint fins exclusivament egoistes i que deriven en dues conseqüències molt fecundes:: ignorar a l’Altre, i la més rellevant, la voluntat constitutivament atea que justifica l’egoisme esmentat.  Aquestes dues conseqüències conformen les coordenades en les que el Jo s’ha desplegat en el món fins quedar-se saciat.  Ara bé, en aquesta línia discursiva, Lévinas advertirà que en aquest engolir de l’home egoista no hi ha una representació de l’engolit en tant que element dins d’elements en el món irrepresentables per al Jo; o, com enuncia Lévinas tot apel·lant a l’anònim que existeix: el que hi ha. Atès això, el Jo angoixat defuig cap a l’Altre que és estrictament l’epifania del rostre. Els temes que anteriorment abordà Lévinas a propòsit del Jo (interior) seran redefinits  en la mesura que el seu Desig de posseir l’Ésser (exterioritat), de concebre’l en la seva totalitat, impliqui de entrada la transcendència cap un infinit que és el drama del Jo: la infinitud mateixa que el separa d’aquesta possessió de l’Ésser suposa l’adveniment d’una sèrie d’implicacions inexorables  per al Jo. Dita inexorabilitat remet a la imposició d’aquell que se superposa en la figura de l’Altre en tant que Senyor, i que, a partir d’ara, sostindrà una mediatització ètica amb el Jo que sofrirà, per extensió, la institució de la llibertat en quan a responsable en vers un Altre al que ha de justificar-se en les seves accions. Al voltant d’aquesta aparició de l’epifania del rostre que interpel·la al Jo en la qualitat de Senyor,  Lévinas interpreta que la reacció del Jo ha d’estar condicionada per aquest assalt d’un Senyor que se li sobreposa sempre, i és en aquesta direcció d’on descriu una nova posició del Jo des d’on es desenvolupen els següents temes:  l’amor, la veritat, la història, la fraternitat, la llibertat, la moralitat amb els seus correlats de bondat o negació de la bondat, és a dir, guerra i mort.

Aquest plantejament del Jo en referència al l’epifania del rostre reuneix dos moments cabdals en el decurs de l’assaig , l’un que li és previ i consisteix en la sortida del jo de sí mateix: el per-a-sí relatiu a l’egoisme; i el segon i conseqüència d’aquest que s’ordena dins d’una exterioritat: el per-a-l’altre propi de la moral.  En aquesta relació entre el Jo i l’Altre emergeix el correlat de la totalitat que Lévinas admet en el Jo en dues alternatives: com la seva negació en pla o la sua acceptació en pla.  Així, el Jo pot prefigurar-se dins una totalitat  que funcioni com la unió  del Jo amb un Ésser que jau eminentment separat per una infinitud, o bé, també pot simplement no funcionar en els precepte d’aquesta totalitat, que significa la anihilació il·limitada cap a l’Ésser que ha estat exclòs.

Malgrat que el Jo anhelós de dominar l’Ésser està fora del seu abast per la separació d’un temps infinit, aquest infinitud del temps permet al Jo accedir innombrables posicions i reposicions dins de la seva aspiració a l’Ésser. Això és el recomençar que fa tornar al Jo al passat una i  una altra   vegada. No obstant això,  la infinitud del temps també s’inscriurà en el lloc del que encara no és, i que permet concebre la llibertat de l’home que, sense aquest noció del temps que dista d’ell a la mort, sucumbiria en la negació de la llibertat

L’assaig de Lévinas representa, si representa alguna cosa, el drama d’un Jo que s’obliga a ell mateix a renunciar a la felicitat de viure en ell mateix per condemnar-se a una exposició a l’Ésser que sempre se li presenta com allò per sobre d’ell que mereix ser respòs dins les exigències d’una certa noció de veritat, llibertat, bondat, etc.  Certament que el Jo pot acabar amb l’Ésser, així com l’Ésser ho pot fer amb el Jo. Ara bé, aquesta tensió és la felicitat originària, últim reducte del Jo, que significa que en relació amb l’Altre tendeix més a concebre’l com a imposició i no a ratar-lo com a enemic; és el dèficit d’heroïcitat. Altrament, Lévinas atura l’assaig  per sobrepassa el seu propi discurs tot postulant el que torna aquesta tragèdia d’un Jo que s’esfuma en la seva conquista de la infinitud de l’Ésser en hipotètica: El sueño de una eternidad feliz que subsiste en el hombre junto a la felicidad, no es una simple aberración. La verdad exige, a la vez, un tiempo inifinito y un tiempo que podrà sellar: un tiempo acabado